No vaig obrir la culata perquè sabés exactament què hi havia malament. La vaig obrir precisament perquè no ho sabia.
En un cotxe de 1989, amb un passat de competició i un historial mecànic que desconeixia, limitar-me a comprovar que el motor funcionava no era suficient.
Si volia refer-lo amb garanties, primer havia de saber en quin estat es trobava realment.
Quan vaig desmuntar la culata, vaig trobar els conductes d'admissió i d'escapament amb molta brutícia i els retens de les vàlvules endurits pel pas dels anys.
Vaig netejar els conductes, substituir els retens, canviar la junta de culata i revisar tot el conjunt. Però la part que em va exigir més paciència i precisió va ser rectificar els seients de les vàlvules.
És una d'aquelles feines que no sembla gaire espectacular des de fora. Cal treballar cada vàlvula amb cura, sense presses, perquè totes tornin a assentar correctament.
Precisament aquí és on més vaig aprendre.
Obrir el motor em va permetre deixar de fer suposicions. Ara no només sé que hi ha peces noves: sé què hi havia, què he corregit i com ha quedat muntat.
Per mi, aquesta és una de les diferències entre reparar i restaurar.
Reparar pot ser solucionar una avaria. Restaurar també és avançar-se als problemes i conèixer de veritat allò que estàs reconstruint.
Perquè restaurar un cotxe no és només canviar peces. És entendre'l fins que torna a ser teu.